L'ordre de sant benet

L'Orde de Sant Benet, més conegut sota el nom d'orde benedictí, és un ordre monàstic de l'Església catòlica, amb branques masculina i femenina. Els seus monjos, coneguts com a benedictins, benets o monjos negres.

Durant el segle IX, el Pirineu es va omplir de convents que seguien la regla de Sant Benet i fins al segle XII es van fundar més de cent cinquanta monestirs benedictins a Catalunya. Aquest fet va associat amb les accions repobladores dels comtes catalans. Més enllà de la seva tasca religiosa, van tenir un paper clau en la mesura que avançaven en la conquesta de terres musulmanes.
Els monestirs van tenir un paper clau en la consolidació i l'estructuració del territori, i van aportar organització on els senyors laics rarament podien arribar. La majoria de fundacions es van fer sota el patrocini comtal, que atorgava terres i protecció als monestirs. Les possessions dels monestirs comprenien tant el lloc on s'edificava el monestir com uns dominis al voltant que en garantissin la supervivència.
 
Les noves fundacions, majoritàriament ubicades en l'entorn rural, sovint se situen en indrets isolats, amb la voluntat d'allunyar-se del món. També esdevenen una part important en l'inici de la història de les comunitats agrícoles. Amb el recolzament de l'autoritat comtal, els monjos assumiren la reordenació administrativa i eclesiàstica del territori i la transmissió dels nous valors socials als homes i dones que poblen l'indret. La cristianització, l'ensenyança de la paraula i l'obra de Crist, esdevé en darrer terme, l'ensenyança d'uns nous valors, d'una nova reglamentació social i econòmica.

Els Eclesiàstics

Els monestirs

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Aquest moviment monàstic que caracteritza l’edat mitjana té el seu origen en les reaccions dels primers eremites (persones que es retiraven al desert o a zones deshabitades per viure en comunió amb la natura i dedicats exclusivament a l’oració i la penitència) contra el luxe i l’esplendor que mostrava l’Església.

Les càrregues senyorials

Els mals usos són un conjunt de determinats costums feudals, generalment gravàmens, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a l' edat mitjana a la corona d'aragó i també en altres països europeus. Aquestes obligacions es poden relacionar amb el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera de 1202 que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.

  Intestia: És un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer  testament. La penalització consistia en la confiscació d'una part dels seus béns,   en la majoria dels casos, d'un terç.

• Eixorquia: Dret pel qual el senyor rep una tercera part de l'herència del pagès que no té descendència.

• Cugucia: Si la muller del pagès era trobada culpable d'adulteri, el senyor rebia la meitat dels béns si la dona tenia el consentiment del seu marit o la totalitat dels béns, si la dona no el tenia.

• Arsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi fortuït de les seves terres.

• Ferma d'espoli forçada: Era l'exacció d'una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran de l'esponsalici. Hem de recordar que el pagès tenia el domini útil del mas i el senyor, el domini directe.

• Remença personal: Els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles. Els preus de redempció varien molt en el transcurs del temps i estan en consonància amb l'avaluació que es fa del mas. Les donzelles incorruptes es redimien pagant al seu senyor una quantitat fixa. En la diòcesi de Girona eren dos sous i vuit diners.

A aquests sis mals usos principals, encara es poden afegir altres costums senyorials, com:

• Farga de destret: El pagès té l'obligació de comprar i de reparar les eines de treball a la farga del senyor.

• Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial.

• Forn: Obligació  de coure el pa al forn del senyor. Sobretot a les terres amb un poblament concentrat.

• Jova: És l'obligació del pagès de treballar amb un jou d'animals les terres del senyor durant uns dies determinats a l'any.

• Tragí: Obligació de traginar el blat o qualsevol altre producte del senyor.

Les festes

Com en totes les zones rurals, algunes activitats pròpies de les feines del camp sovint agafaven un caire festiu, ja que eren feines que necessitaven l’ajuda i la col·laboració de tots, per la qual cosa es reunien família, amics i veïns i, a més de fer magistralment aquestes feines, aprofitaven per comentar les darreres notícies, fer un bon àpat, entonar algunes cançons populars i encetar algun ball de fandango. D’aquesta manera s’enriquia la vida social de les famílies pageses. Actualment, la forta transformació que ha sofert el sector ha tingut com a conseqüència l’abandonament d’alguns llocs i la despoblació del camp, per la qual cosa molts d’aquests costums s’han perdut. Tanmateix, dues de les festes que encara es conserven entre la pagesia són les porquejades (matança del porc) i, de manera més puntual i folkloritzada, les mesurades (moment de mesurar la collita de l’explotació).

La vivenda

Durant l'Edat Mitjana les cases dels pagesos eren de tova pedra o fusta, depenia dels materials de la regió, solien estar constituïdes per una habitació, àmplia, amb el sostre de palla, sent el foc de la xemeneia el centre de la llar. Era la residència de tota la família, utilitzada com graner, i habitualment també era compartida per al bestiar. Fins al segle XII no es crea una estada diferent per als animals a l'interior de la casa. La taula era l'objecte essencial del mobiliari, on tota la família s'acomodava, asseguda en bancs, al seu voltant; havia prestatges per dipositar els escassos objectes que posseïen i ganxos de fusta per penjar els vestits. No hi havia llits, es dormia a terra, habitualment sobre palla, o en màrfegues farcits de palla.

Les Feines al camp

Les Feines al camp

  Les terres són cultivades pels camperols, que treballen per a ells mateixos, i també per als senyors (eclesiàstics i nobles), que a la seva vegada, tenen per sobre al Papa o a l'Emperador. El senyor feudal s'apropia d'una part de la producció agrícola mitjançant impostos, serveis personals... i en moltes ocasions, la usurpació deixa als camperols al límit de la supervivència. A canvi, els ofereix protecció militar front als atacs externs.

Són freqüents les revoltes davant els excessos dels senyors feudals.

El Menjar a L'edat mitjana

Menjar

L'alimentació medieval és un bon exemple de les diferències culturals i, sobretot, econòmiques dels diferents grups socials. Hem de tenir present que una dieta és molt més que un simple consum d'aliments.L'alimentació bàsica de l'Edad Mitjana era força semblant a la nostra. Alguns productes vinguts d'Asia i després d'Amèrica n'han fet variar els components. Menjaven carn i blat.