Els marginats

La celebració de les festivitats en dies diferents (divendres els musulmans, dissabtes els jueus, diumenges els cristians), els diferents tabús alimentaris (porc, alcohol, rituals de matança que obliguen a separar les carnisseries) i la separació física de les comunitats-gueto , aljames o calls i moreries-plantejaven una situació que, fins i tot amb tolerància religiosa, distava molt de ser un tracte igualitari. Els jueus van complir una funció social de boc expiatori que va donar sortida a les tensions socials en determinats moments, amb l'esclat de pogroms (revoltes antijudías, que després de la conversions massives van donar pas a revoltes anticonversa) o amb les polítiques d'expulsió. L'existència de minories religioses dins del cristianisme, en canvi, no podia ser acceptada, ja que la comunitat política s'identificava amb la unitat en la fe. Els definits com heretges, per tant, eren perseguits per tots els mitjans.

La ciutat

La societat feudal era eminentment rural, a partir del segle XI es va produir un important desenvolupament urbà i de la classe social urbana, la burgesia, gràcies, entre altres coses, a l'expansió agrària i al desenvolupament del comerç. Progressivament el model va ser dirigint cap a una societat urbana on la burgesia va anar  delimitant el seu espai i funcions a més de prendre petites parcel · les de poder: van crear un sistema polític i organitzatiu molt diferent del practicat en el camp, prenent ells el comandament en les urbs.
 

En arribar als nuclis urbans, els burgesos s'assentaven fora de les muralles o burgs, donant lloc a l'extraradi, zona que posteriorment serà integrat a la ciutat amb una nova muralla que inclogui els nous habitants. Això donarà lloc a traçats irregulars que responien als nuclis habitacionals i no al raciocini urbanístic.

Tots dos models, el rural i l'urbà-o feudal-, així com la seva forma d'organització social o econòmica, no van ser incompatibles sinó que van conviure durant tot l'Edat Mitjana. La majoria de la població va continuar vivint al camp, sent la població de les ciutats una minoria i per tant les avantatges que s'hi trobaven-com ara més llibertat o majors ingressos-van ser gaudides per una minoria.

Les activitats de la noblesa

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. Lluitaven a cavall, i com a armes portaven una llança, l’escut, l’espasa i la maça.

Els fills dels nobles començaven la seva educació militar ja des de nens. De petits, servien de patges i escuders d’un noble important, amb el qual aprenien les diferents tècniques de combat. I quan arribaven a la majoria d’edat, es convertien en cavallers després d’una cerimònia específica.

En cas de declarar-se la guerra, el rei convocava els cavallers i els demanava ajuda militar. Els cavallers i els seus vassalls hi acudien amb les tropes i formaven una mainada. Quan la gerra s’acabava, nobles i guerrers tornaven als feus fins al proper requeriment reial.

Els nobles havien d’estar sempre preparats per anar a la guerra i per això s’entrenaven contínuament. Una de les formes més comunes d’entrenament en aquest període eren els tornejos, combats que, malgrat que no eren a vida o mort, resultaven molt importants per guanyar prestigi i respecte.

La caça és més que un entreteniment, ja que els mantenen en forma per a la guerra. 
Els mesos d'abril i maig, quan comença el bon temps, són els preferits per realitzar aquestes activitats. En els calendaris agrícoles, aquests mesos no estan representats amb una activitat agrària sinó amb un home armat a cavall o una comitiva que es disposa a caçar al bosc.
 El dia anterior a la caça, es reunien per preparar i distribuir les cerques. Un cop localitzat l'animal es marcava el territori Com veiem, la mentalitat de l'època considerava la caça com una activitat benèfica per al cos i l'ànim. Era alguna cosa més que un exercici, una forma d'alliberar l'ansietat acumulada durant l'hivern en una ocupació violenta, però no mortal com la guerra.
En els banquets amb què celebraven les festes tornejos, casaments, batejos, etc. també es servien a més de les aus de corral, perdius, avitardes, cigne i paons o pavones. Els guisats es va assaonaven de manera exagerada. Aquests festins, prolongats, s'interrompien reiterades vegades amb diversions molt variades, anomenades entremesos, una d'elles consistia a servir enormes pastissos que, en obrir-los, deixaven escapar multitud d'ocellets, i en deixar anar falcons que els donava; caça allà mateix. En aquella època es menjava amb els dits, ja que la forquilla era tan meravella al segle XV, que el rei de França, Carles V. només posseïa sis estris d'aquest gènere. En comptes de cafè i de licors, s'oferia vi refrescat amb gel i aromatitzat amb canyella, claus, encens i mel. Aquest era el moment en què apareixien joglars, músics i acròbates, que tocaven l'arpa, la cornamusa, la xeremia, i, al mateix temps, mostraven titelles i animals ensinistrats, feien habilitats sobre cordes, i jocs. Després es presentaven trobadors que cantaven i recitaven trossos dels cantars de gest o les gestes de Carlemany i del Cid.

El menjar

Solien menjar : Cereals, fruites,vegetals col, remolatxa, pastanaga, pomes, llimones,peres, taronges, encara que també tot tipus de carn i de peix. La seva dieta era molt variada i completa.

Els Nobles

Els castells

Funcions

Un castell feudal era una construcció defensiva, la qual servia als senyors feudals, per mantenir el control de les seves possessions en cas d'una amenaça. Un castell és un edifici que compleix dues funcions: fortificació i residència. La majoria van ser construïts entre l'any 1000 i el 1500, en l'Edat Mitjana. Era la llar d'un senyor que tenia l'obligació de proveir homes que barallessin per al rei. El castell era una "base d'operacions" i una fortalesa, on també altres persones podien refugiar-se en temps de guerra.

Aquests castells permetien el control de la població, l'agricultura, el comerç entre altres, la qual cosa era molt important ja que si no es mantenia un poder absolut podrien decaure política i comercialment.
  
Dependències
La muralla: Tot el recinte va tancat d'una alta i gruixuda muralla, generalment transitable per la seva adarve, és a dir, per un camí que la recorre en la seva part superior. De tros en tros, s'intercalen en la muralla galledes o torrasses que permeten diversificar els angle de tir i defensar millor les cortines. Tots els llenços solen estar rematats per merlets per a la protecció dels defensors. També és habitual disposar de matacans i garites volades per millorar les condicions de tir sobre els assaltants. Al peu de la muralla i envoltant per l'exterior s'obre de vegades un fossat per impedir l'aproximació de l'enemic, es salva amb ponts llevadissos. Hi pot haver més d'un anell defensiu emmurallat.una torre d'homenatge des de la qual s'albira un ampli pati d'armes. 

La torre de l'homenatge: És la torre principal, la que serveix de residència del senyor i compleix amb les funcions més destacades del castell, albergant les estades principals i, en ocasions, els magatzems de queviures. Es troba en la posició més abrigada en relació amb un possible atac exterior, de manera que si sucumbís la resta de les defenses, aquesta torre proporcionés un últim refugi.

El pati d'armes: Constitueix un espai central que en alguns casos recorda els claustres monàstics. Al voltant del pati es distribueixen determinades estades, com la capella (quan n'hi ha), la sala de recepcions, les naus per aquarterament de la tropa, la armeria, etc. L'entrada al castell es produeix a través del pati d'armes; des d'ell s'accedeix a la resta de les dependències com passadissos d'accés a les masmorres o fins i tot a passadissos secrets de fugida, que solen estar reservats al senyor.

Les feines dels monjos

En general els monestirs medievals eren autosuficients gairebé en tot. Això significava que els monjos conreaven la terra, construïen, reparaven i criaven els seus animals.
A més es dedicaven a l'oració. Alguns monestirs copiaven llibres, altres tenien hospitals on s'experimentava i s'aplicava medicina herbolaria.
Sant Benet de Nurcia, fundador de la principal ordre monacal de l'edat mitjana deia que l'ocupació del monjo havia de ser "oració i treball".
Ja en èpoques posteriors, a finals de l'edat mitjana, hi va haver alguns monestirs que van tenir empleats i els monjos van deixar el cultiu de terres. 

El menjar

Menjaven de la cuina comuna i el menjar normalment consistia en sopa adobada amb sagí (si no era dia de dejuni) a la qual barrejaven alguns ous en determinats dies.

El dies de festa canviava el menú i menjaven: per dinar ous, verdures de l'estació, neules (coques amb llard) i un vas de piment (nèctar, vi, mel i pebre). Menjaven de manera força abundant, encara que tenien preferència pels
 vegetals en comptes de la carn.