La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. Lluitaven a cavall, i com a armes portaven una llança, l’escut, l’espasa i la maça.
Els fills dels nobles començaven la seva educació militar ja des de nens. De petits, servien de patges i escuders d’un noble important, amb el qual aprenien les diferents tècniques de combat. I quan arribaven a la majoria d’edat, es convertien en cavallers després d’una cerimònia específica.
En cas de declarar-se la guerra, el rei convocava els cavallers i els demanava ajuda militar. Els cavallers i els seus vassalls hi acudien amb les tropes i formaven una mainada. Quan la gerra s’acabava, nobles i guerrers tornaven als feus fins al proper requeriment reial.
Els nobles havien d’estar sempre preparats per anar a la guerra i per això s’entrenaven contínuament. Una de les formes més comunes d’entrenament en aquest període eren els tornejos, combats que, malgrat que no eren a vida o mort, resultaven molt importants per guanyar prestigi i respecte.
La caça és més que un entreteniment, ja que els mantenen en forma per a la guerra. Els mesos d'abril i maig, quan comença el bon temps, són els preferits per realitzar aquestes activitats. En els calendaris agrícoles, aquests mesos no estan representats amb una activitat agrària sinó amb un home armat a cavall o una comitiva que es disposa a caçar al bosc.
El dia anterior a la caça, es reunien per preparar i distribuir les cerques. Un cop localitzat l'animal es marcava el territori Com veiem, la mentalitat de l'època considerava la caça com una activitat benèfica per al cos i l'ànim. Era alguna cosa més que un exercici, una forma d'alliberar l'ansietat acumulada durant l'hivern en una ocupació violenta, però no mortal com la guerra.
En els banquets amb què celebraven les festes tornejos, casaments, batejos, etc. també es servien a més de les aus de corral, perdius, avitardes, cigne i paons o pavones. Els guisats es va assaonaven de manera exagerada. Aquests festins, prolongats, s'interrompien reiterades vegades amb diversions molt variades, anomenades entremesos, una d'elles consistia a servir enormes pastissos que, en obrir-los, deixaven escapar multitud d'ocellets, i en deixar anar falcons que els donava; caça allà mateix. En aquella època es menjava amb els dits, ja que la forquilla era tan meravella al segle XV, que el rei de França, Carles V. només posseïa sis estris d'aquest gènere. En comptes de cafè i de licors, s'oferia vi refrescat amb gel i aromatitzat amb canyella, claus, encens i mel. Aquest era el moment en què apareixien joglars, músics i acròbates, que tocaven l'arpa, la cornamusa, la xeremia, i, al mateix temps, mostraven titelles i animals ensinistrats, feien habilitats sobre cordes, i jocs. Després es presentaven trobadors que cantaven i recitaven trossos dels cantars de gest o les gestes de Carlemany i del Cid.
